La primera temptació és mirar què en diuen els diccionaris. El resultat és previsible: innovar és introduir alguna cosa nova per reemplaçar-ne una de vella en un domini qualsevol.
D’això, aplicat a l’educació, en surt la innovació educativa. Introduir coses noves que en reemplacin de velles.
Semblaria que en educació això és cosa de cada dia. L’alumnat porta contínuament conceptes i objectes nous que obliguen el professorat a adaptar-s’hi. I el professorat també, tot i que potser per l’edat i l’experiència és menys porós a tanta adaptació automàtica.
Aleshores topem amb definicions d’Innovació Educativa segurament molt elaborades, que ens porten de corcoll. “Innovació Educativa és un procés dinàmic i obert, de caràcter multidimensional i complex, inserit en una realitat sociocultural i humana, que busca el creixement personal, institucional i social, per a la qual cosa requereix estratègies de participació en la col·laboració.” (N. Borrell)
Mentre ho meditem, donem un cop d’ull al nostre sistema escolar. Hi ha la idea, força acceptada entre els teòrics de l’educació, que el nostre sistema escolar és bàsicament conservador i immobilista. ¿Ho és? Altres no tant teòrics diuen que el nostre sistema escolar simplement està “escarmentat” de canvis forçats per la bandera de la innovació però amb poca consistència.
Per un moment semblaria que teòrics i pràctics es posarien d’acord que als canvis els cal consistència; que cada aparell nou, o cada nova manera de presentar o de tirar endavant un projecte escolar no és, en tant que diferent de l’anterior, necessàriament innovador.
Una altra cita: “La innovació no és el que fan els innovadors... sinó allò que usuaris i clients adopten.” (Michael Schrage).
Ostres, si aquest senyor té raó (tot i que en principi no parla d’innovació “educativa”) voldria dir que la institució és educativa en tant i en quant es noti en les habilitats i actituds i fets dels alumnes.
¿Què en penseu vosaltres?
Avui parem aquí. Continuarà.
Nota: les cites estan tretes del web sobre innovació educativa de Marià Cano Santos; algunes imatges són una aportació de Xintu Ferrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada