Aprofito l’oportunitat per explicar-vos la meva vida.
Vaig començar a treballar l’any 1979. Vaig venir a les comarques gironines per una carambola tan curiosa que la deixo per un altre dia.
Des del primer moment em va semblar que això de ser docent funcionava si s’establia una relació amb l’alumnat. Aquesta relació no era de tu a tu sinó més aviat un cercle que embolcallava les dues parts.
Aquesta relació tenia –pensava llavors− dues premisses bàsiques. Ganes d’aprendre i respecte. Per totes dues bandes. Si no, no hi havia gran cosa a fer.
En aquells moments inicials aquest docent l’hauríem de pintar de vermell. Perquè tenia unes ganes “desesperades” d’aprendre. A vegades se li notaven. A vegades sabia dissimular-ho. A l’alumnat tot sovint els passa el mateix.
A més a més era un home atabalat. Penseu que venia de Lleida, de ca la Maria Rúbies. Això volia dir que havia fet la teoria de conjunts del dret i del revés. Els que a hores d’ara no teniu 50 anys no podeu saber de què parlo.I el respecte era bàsic. Sense respecte no hi ha relació que valgui. L’alumnat no era equipatge que tragines i que, de tant en tant, se suposa que hi ha d’haver –i faig referència a una novel·la recent, i que està força bé− “maletes perdudes”. Aquí no hi pot haver cap maleta perduda. I qualsevol maleta per buida que sembli, requereix tot el nostre esforç professional, tot el nostre respecte.
Vaig començar treballant amb alumnes petits: aleshores en dèiem parvulari i primer cicle. De Camallera anàvem en bicicleta fins al pi de la Lluïsa, a Saus, o fins a l’olivar de Llampaies. Indirectament els dèiem: a l’estiu, mentre jo seré a l’Escola d’Estiu de l’alt Empordà, tu agafes la bici, i amb els companys veniu fins aquí i us ho passareu pipa.
També anàvem a la biblioteca, a llegir, a consultar llibres, o fins i tot a jugar als jocs de sobretaula que hi teníem.
A classe sovint fèiem preguntes i més preguntes i intentàvem arribar al moll de l’os de la qüestió que fos. I el que volies és que els alumnes aprenguessin a espavilar-se, a sortir-se’n.
En aquests trenta anys les coses han canviat. Hi ha hagut molta innovació. Tanta innovació que allò que havia estat extraordinàriament innovador –la teoria de conjunts− ja no ho recorda ningú. Tanta innovació que ara el parvulari es diu educació infantil i el primer cicle es diu cicle inicial. Tanta innovació que ara no es pot anar amb bicicleta enlloc. Tanta innovació que ara a la biblioteca s’hi va a llegir, consultar informació i jugar, però amb l’ordinador; les mateixes coses però amb l’ordinador (si funciona!). Tanta innovació que ara quan fas preguntes no vols arribar al moll de l’os, sinó a l’epítom. Tanta innovació que ara no volem que aprenguin a sortir-se’n, sinó a adquirir competències bàsiques.
Però amb tota aquesta innovació, crec que no he fet cap revolució. L’esquema amb què he començat em serveix exactament avui en dia.
La pregunta que em faig, d’entrada, és: ¿he innovat en alguna cosa? ¿s’ha produït alguna innovació en la meva feina o en la manera de fer-la? ¿què és, exactament, innovar? ¿per a què ha de servir?
De veritat que confio que aquestes jornades em serveixin per entendre això i per poder innovar d’una vegada aquest esquema personal que, la veritat, ja comença a fer tuf. I ja ho sabeu: qualsevol cosa abans que conservador!
.gif)
