dimecres, 2 de març del 2011

Article per a la revista Diomira

En Joan Badia ens fa arribar la revisió de la presentació feta en les XXI Jornades de CdA sobre Innovació Educativa reconvertida en un article sobre el mateix tema per a la revista Diomira. Amb permís de l'autor l'adjuntem perquè sigui un nou element per al necessari debat.
Innovació.Diomira

Ponència sobre "Innovació Educativa i CdA" de l'Albert Bayot

La segona ponència de les Jornades portava per títol "La Innovació Educativa als centres d'ensenyament i els camps d'aprenentatge, una relació necessària".
Oferim també la presentació.
ponència Albert Bayot innovacio camps d'aprenentatge

Ponència: "Innovació educativa", per Joan Badia

Una de les ponències presentades a les Jornades de CdA va ser la d'en Joan Badia, titulada "Innovació Educativa, ¿eina o objectiu".
Us oferim la presentació que el ponent va fer servir.
Ponència Joan Badia Innovació

Les XXI Jornades de CdA

Sota el títol "Innovació educativa, ¿eina o objectiu?" s'han celebrat les XXI Jornades de CdA.
Aquí en teniu el trítptic amb dades sobre els actes previstos de celebrar-hi.
Triptic XXI Jornades CdA

dilluns, 17 de gener del 2011

Segons Zabalza


El 2000 Zabalza va publicar un quadre amb el següent text:

QUÈ NO ÉS INNOVACIÓ
– Innovar no és tan sols fer coses diferents.
– Innovar no és sempre canviar.
– Innovar no és donar compliment formal, burocràtic, als requeriments de la institució o institucions.
– La innovació no és una bandera destinada a diferenciar els bon professors dels dolents.

QUÈ ÉS INNOVACIÓ
– Innovar és introduir canvis justificats.
– Innovar és aplicar tres condicionants en tot exercici professional: obertura, actualització, millora.
– Innovar és prendre decisions vinculades des d’un inici a processos d’avaluació.
– La innovació s’ha de poder posar en pràctica (viable, no quedar-se en paraules) i ha de combinar components doctrinals, personals, organitzatius i culturals.
– La innovació ha de portar canvis en les coses i en les persones.
– Les innovacions han de ser incorporades al currículum.

diumenge, 9 de gener del 2011

Innovaquè, Innovacom

La primera temptació és mirar què en diuen els diccionaris. El resultat és previsible: innovar és introduir alguna cosa nova per reemplaçar-ne una de vella en un domini qualsevol.
D’això, aplicat a l’educació, en surt la innovació educativa. Introduir coses noves que en reemplacin de velles.
Semblaria que en educació això és cosa de cada dia. L’alumnat porta contínuament conceptes i objectes nous que obliguen el professorat a adaptar-s’hi. I el professorat també, tot i que potser per l’edat i l’experiència és menys porós a tanta adaptació automàtica.
Aleshores topem amb definicions d’Innovació Educativa segurament molt elaborades, que ens porten de corcoll. “Innovació Educativa és un procés dinàmic i obert, de caràcter multidimensional i complex, inserit en una realitat sociocultural i humana, que busca el creixement personal, institucional i social, per a la qual cosa requereix estratègies de participació en la col·laboració.” (N. Borrell)
Mentre ho meditem, donem un cop d’ull al nostre sistema escolar. Hi ha la idea, força acceptada entre els teòrics de l’educació, que el nostre sistema escolar és bàsicament conservador i immobilista. ¿Ho és? Altres no tant teòrics diuen que el nostre sistema escolar simplement està “escarmentat” de canvis forçats per la bandera de la innovació però amb poca consistència.
Per un moment semblaria que teòrics i pràctics es posarien d’acord que als canvis els cal consistència; que cada aparell nou, o cada nova manera de presentar o de tirar endavant un projecte escolar no és, en tant que diferent de l’anterior, necessàriament innovador.
Una altra cita: “La innovació no és el que fan els innovadors... sinó allò que usuaris i clients adopten.” (Michael Schrage).
Ostres, si aquest senyor té raó (tot i que en principi no parla d’innovació “educativa”) voldria dir que la institució és educativa en tant i en quant es noti en les habilitats i actituds i fets dels alumnes.
¿Què en penseu vosaltres?
Avui parem aquí. Continuarà.
Nota: les cites estan tretes del web sobre innovació educativa de Marià Cano Santos; algunes imatges són una aportació de Xintu Ferrer.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

La innovació educativa a la meva vida

Aprofito l’oportunitat per explicar-vos la meva vida.

Vaig començar a treballar l’any 1979. Vaig venir a les comarques gironines per una carambola tan curiosa que la deixo per un altre dia.

Des del primer moment em va semblar que això de ser docent funcionava si s’establia una relació amb l’alumnat. Aquesta relació no era de tu a tu sinó més aviat un cercle que embolcallava les dues parts.

Aquesta relació tenia –pensava llavors dues premisses bàsiques. Ganes d’aprendre i respecte. Per totes dues bandes. Si no, no hi havia gran cosa a fer.

En aquells moments inicials aquest docent l’hauríem de pintar de vermell. Perquè tenia unes ganes “desesperades” d’aprendre. A vegades se li notaven. A vegades sabia dissimular-ho. A l’alumnat tot sovint els passa el mateix.

A més a més era un home atabalat. Penseu que venia de Lleida, de ca la Maria Rúbies. Això volia dir que havia fet la teoria de conjunts del dret i del revés. Els que a hores d’ara no teniu 50 anys no podeu saber de què parlo.

I el respecte era bàsic. Sense respecte no hi ha relació que valgui. L’alumnat no era equipatge que tragines i que, de tant en tant, se suposa que hi ha d’haver i faig referència a una novel·la recent, i que està força bé− “maletes perdudes”. Aquí no hi pot haver cap maleta perduda. I qualsevol maleta per buida que sembli, requereix tot el nostre esforç professional, tot el nostre respecte.

Vaig començar treballant amb alumnes petits: aleshores en dèiem parvulari i primer cicle. De Camallera anàvem en bicicleta fins al pi de la Lluïsa, a Saus, o fins a l’olivar de Llampaies. Indirectament els dèiem: a l’estiu, mentre jo seré a l’Escola d’Estiu de l’alt Empordà, tu agafes la bici, i amb els companys veniu fins aquí i us ho passareu pipa.

També anàvem a la biblioteca, a llegir, a consultar llibres, o fins i tot a jugar als jocs de sobretaula que hi teníem.

A classe sovint fèiem preguntes i més preguntes i intentàvem arribar al moll de l’os de la qüestió que fos. I el que volies és que els alumnes aprenguessin a espavilar-se, a sortir-se’n.

En aquests trenta anys les coses han canviat. Hi ha hagut molta innovació. Tanta innovació que allò que havia estat extraordinàriament innovador la teoria de conjunts ja no ho recorda ningú. Tanta innovació que ara el parvulari es diu educació infantil i el primer cicle es diu cicle inicial. Tanta innovació que ara no es pot anar amb bicicleta enlloc. Tanta innovació que ara a la biblioteca s’hi va a llegir, consultar informació i jugar, però amb l’ordinador; les mateixes coses però amb l’ordinador (si funciona!). Tanta innovació que ara quan fas preguntes no vols arribar al moll de l’os, sinó a l’epítom. Tanta innovació que ara no volem que aprenguin a sortir-se’n, sinó a adquirir competències bàsiques.

Però amb tota aquesta innovació, crec que no he fet cap revolució. L’esquema amb què he començat em serveix exactament avui en dia.

La pregunta que em faig, d’entrada, és: ¿he innovat en alguna cosa? ¿s’ha produït alguna innovació en la meva feina o en la manera de fer-la? ¿què és, exactament, innovar? ¿per a què ha de servir?

De veritat que confio que aquestes jornades em serveixin per entendre això i per poder innovar d’una vegada aquest esquema personal que, la veritat, ja comença a fer tuf. I ja ho sabeu: qualsevol cosa abans que conservador!